Passa al contingut principal

Les castanyes de la castanyera

Avui m'he llevat amb ganes de no sortir del llit. El dia està rúfol i ha baixat la temperatura. He tornat a tancar els ulls i m'he recordat de la castanyera del parc al costat de la biblioteca. Quin plaer tindria ara d'escalfar-me les mans amb el cucurutxo de paper de diari ple de castanyes calentes. 

De castanyes calentes, les de la Caterina. Us agraden els contes esbojarrats? Doncs el de la castanyera Caterina n'és un, perquè ella reparteix castanyes a dojo, però no només les dels cucurutxos, o les dels pastissos de castanya, moniato i aglà que fa durant la tardor, o dels marrons glacés que fa a la primavera, per Sant Ponç. No, no pas només d'aquestes. Les castanyes que reparteix són clatellots a tothom que la posa nerviosa, i no costa gaire posar-la nerviosa perquè tot l'excita.

Ah! Però fa les millors castanyes del món, per això tothom va calent a Sant Panellet de la Plana, tothom llueix la mà de la Caterina dibuixada a la cara o a l'esquena. Va arribar un dia que el poble es va cansar de tantes castanyes, vull dir, de tants clatellots, però no volien prescindir de la castanyera. Així va ser com l'alcaldessa va convocar una reunió de tot el poble a la sala de plens per trobar una solució.



La van trobar? Jo penso que sí, però no us ho diré, només comentar-vos que és sorprenent. Ja veureu. Si ho voleu saber, haureu de llegir Les castanyes de la castanyera, de Mercè Canals amb il·lustracions de Daniel Jiménez. Il·lustracions amb colors nets, plens de detalls i tonalitats que ens recorden la tardor i l'ambient de la plaça del poble on la Caterina domina clarament l'escena.

La Mercè ha fet un text divertidíssim, molt esbojarrat, com els agrada als lectors i lectores més joves, que convida a jugar amb la imaginació i a fer-nos preguntes des del primer moment. Us el recomano molt, ara que la tardor ens convida a menjar castanyes, moniatos i panellets.


Mercè Canals (Badalona, 1970) Va estudiar Arts aplicades i oficis artístics a l’escola Pau Gargallo de Badalona, especialitat d’Il·lustració. Fins al moment ha centrat el desenvolupament de la seva obra en els camps de literatura infantil i juvenil i llibre de text, col·laborant amb editorials d’àmbit nacional i internacional. També ha pogut experimentar en els diferents camps de la il·lustració de premsa, paquetatge i decorats de teatre. A nivell personal, treballa i investiga en el camp del gravat, aplicant les tècniques de serigrafia, linolium i xilografia. Ha participat en exposicions col·lectives a nivell nacional i internacional, com a il·lustradora infantil i juvenil. Des de fa uns anys combina la il·lustració amb la creació literària havent publicat cinc títols, dels quals n’ha il·lustrat un parell en format llibre, i una vuitena a la revista Cavall Fort. Ha treballat l’Escola de la dona Francesca Bonnemaison impartint l’assignatura de perspectiva i espai en el llibre il·lustrat, dins del taller d’Il·lustració infantil dirigit per Ignasi Blanch. També ha impartit l’assignatura de llibre de text al curs d’especialització d’Il·lustració per a publicacions infantils i juvenils d’EINA, i des del 2012, imparteix la d'il·lustració de prelectors de 0 a 3 anys. Ha estat guardonada amb diversos premis com ara el Premi Lola Anglada d’il·lustració (1992), Primer Premi d’il·lustració Mercè Llimona (2005), el Premi Mercè Llimona per al text En Roc sense cap (2010) i, darrerament el premi Apel·les Mestres 2016 conjuntament amb la Bel Olid per l'àlbum il·lustrat Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co