Passa al contingut principal

Les fades són calbes

Acabo de llegir un llibre preciós que us recomano intensament. Si teniu de 8 anys en endavant, no us ho penseu, heu de llegir Les fades són calbes, escrit per Cinta Arasa i magníficament il·lustrat per Xan López Domínguez.

És un llibre que parla de fades i de mares. Quantes vegades no hem pensat que les nostres mares són una mica fades o una mica bruixes? Les mares són capaces de fer fàcil allò que sembla difícil o senzillament impossible.

La Valèria, la protagonista de la història, no para de dir mentides a unes companyes de l'escola que riuen de la seva mare perquè ha perdut el cabell a causa del tractament per a a una malaltia. Però, dir mentides no està bé.

Potser no diu mentides, sinó que inventa coses com ara que la mare té poders màgics. Inventar històries per defensar la mare no és dir mentides, oi? La Valèria ha d'inventar-se històries en les que també pugui creure una mica perquè "s'havia posat molt trista quan l'havia vista (a la mare) amb el cap pelat, però molt! I aquelles dues sòmines parlant d'aquella manera com si li fessin més gran la tristesa. I la tristesa és una cosa que no s pot aturar quan es vol..."

Però ella s'inventa poders de la mare, i passen coses, i això la fa dubtar. Serà veritat que la mare és una fada?

La Valèria troba que tot el seu món la fa patir, la mare calba i malalta, el germà que riu de les històries que s'inventa, i l'escola, on les companyes també es riuen d'ella i de la mare. Ha de triar entre lluitar contra la realitat o acceptar-la tal com ve i viure la vida amb il·lusió. Tot un tràngol per a una nena de vuit anys. Però ella és valenta i sap que té la mare al seu costat. Gràcies a la mare aprèn a acceptar la realitat, a fer que les coses dures i difícils siguin més fàcils de passar, i a saber quines són les coses realment importants, quines coses fan que sigui immensament feliç i que s'oblidi dels problemes. I ja no té cap dubte. La mare és una fada.

La Cinta Arasa ha escrit un relat alhora senzill i profund, tendre i emotiu que enganxa des de la primera frase. Es llegeix amb un somriure i ens ajuda a entendre emocions com la tristesa. La tristesa no és dolenta, ajuda la Valèria a reflexionar sobre ella mateixa, sobre els seus sentiments i sobre la relació que té amb la mare, amb la resta de la família i amb els amics. La tristesa també l'ajuda a passar el dol, perquè enfrontar-se a una malaltia tan greu també fa passar un dol. Gràcies a la tristesa descobreix el veritable poder màgic de la mare, ensenyar-li què són les coses importants.

Les il·lustracions de Xan López Domínguez, a tot color, són com el text, tendres, emotives i màgiques. Projecten alegria, il·lusió i imaginació. De vegades amb un matís de misteri, com si aquest món fos en realitat el món de la fantasia.

Cinta Arasa (Tortosa, Baix Ebre, 1978) llicenciada en Ciències Polítiques i de l'Administració, és autora de diversos títols de narrativa, principalment per a infants i joves. 

Ha publicat On és el sol, Cucafera? (2007), Emergència al País de la Màgia (2010), El món dalt d'una sabata (2012), Missió Trobairitz! (2013), La lluna és dolça, Ahmed(2013), Zeneib, la primera enxaneta (2013), Ja som a l'hivern! (2013), Ha arribat la primavera! (2014), L'estiu és aquí! (2014), Comença la tardor! (2014) i Les fades són calbes (2016). El 2013 rep el Premi Enric Valor de narrativa juvenil amb Vaig fer la maleta un dia de juny (2014). 
També ha publicat la novel·la per a adults Arran de l'Ebre (2009), i ha participat en diversos reculls col·lectius de narrativa i de poesia. Col·labora entre d'altres a Serra d'OrAvuiSàpiensEl Diari de Tarragona i Novacat

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co