Passa al contingut principal

El somriure de la Natàlia a la Trinitat Nova


Quan era petit, la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, era un poble de pagès. Un lloc bonic on gent de Barcelona passava les vacances estiuenques. Nosaltres vivíem en una torre d'estiueig, que cuidavem tot l'any perquè estigués presentable quan venien els propietaris. A una banda hi havia la muntanya, i a la vora del Besòs s'estenia un llençol multicolor de camps de conreu.

Barcelona creixia a l'altra banda del riu, jo la veia fer-se gran i lletja des de casa. De vegades haviem anat a la Trinitat a visitar uns companys de feina del pare. Els especuladors havien robat el verd de Collserola per fer pisos. Les alzines, els pins, la grama i la ginesta havien estat expropiats i el seu món poblat per carrers sense asfaltar, sense llum ni clavegueram. I els nous habitants, que havien arribat somiant un futur, veien com no hi havia escoles per als seus fills, ni ambulatoris, ni transport públic. I tot i així volien ser feliços i celebraven les festes. Les nits de Sant Joan veia des de casa com el cel d'aquella Barcelona humil es pintava dels colors del foc. L'espectacle era preciós i màgic. Desitjava que durés per sempre. I aquella gent que prenia el carrer perquè era seu, va saber lluitar per la seva dignitat fins que van aconseguir tot allò que els faltava.

Des de les finestres de l'Escola Sant Josep Oriol, al barri de la Trinitat Nova, de Barcelona, vaig veure l'església de Santa Coloma i l'edifici on visc. Em vaig emocionar i els vaig explicar als alumnes de sisè aquelles vivència de la meva infantesa. Em fa il·lusió trobar-me amb els meus lectors en una de les escoles pioneres de la immersió lingüística. Segurament tots els nens han nascut a Catalunya, però els seus pares són de molts països diferents. I tots somriuen, estan contents i nerviosos perquè he vingut a xerrar sobre el llibre que han llegit, El somriure de la Natàlia, dintre del programa Autors a les Aules, de la Institució de les Lletres Catalanes. I, sense deixar de somriure, em fan tantes preguntes i tan ben pensades, que m'animo i els contesto, ben motivat, tot donant tota mena d'explicacions. I, sense deixar de somriure, m'escolten. I no ens adonem i ha passat una hora i mitja. Mai havia donat tant de si una sessió amb alumnes, i encara podíem haver estat mitja hora més si no hagués sonat el timbre.

A l'entrada m'havien rebut amb una pissarra decorada amb els meus llibres i a la sortida em regalen una capsa de bombons.

Marxo encantat tot pensant que aquests nens no ho tenen ni ho tindran fàcil a la vida, però que gràcies a mestres com la Laura Casares i a programes com Autors a les Aules podem ajudar a que el seu pas per l'escola sigui una etapa que recordin amb afecte. Recordaran que en l'Escola Sant Josep Oriol es van formar com a persones, com a futurs ciutadans. 

Comentaris

  1. Estimat Rodolfo,
    ens ha encantat llegir la teva ressenya sobre la visita a la nostra escola, Sant Josep Oriol, a la Trinitat Nova.
    Ens va agradar molt que vinguessis, ens vas explicar moltes coses interessants .
    El temps es va passar volant mentre responies tot de preguntes que els nens i nenes et vam anar fent; sense perdre el somriure.
    Els dibuixos que ens vas ensenyar ens van sorprendre i agradar molt.
    Vam trobar que la teva feina és molt emocionant i divertida i que tot i que no guanyis gaire diners escrivint llibres segur que és una cosa que et fa molt feliç perquè així ens ho vas transmetre i això fa que no deixis de somriure.
    Des del moment en que hem entrat al teu blog hem vist que voltes per moltes escoles fent xerrades i compartint els teus coneixements amb d’altres nens i nenes. Segur que ha de ser molt emocionant.
    El que més ens va agradar de tu va ser que ets un home amb molta imaginació i fantasia i per això et surten uns llibres tan fantàstics.
    Així doncs, Rodolfo, ens ha agradat molt que vinguessis a fer- nos una visita.
    Moltes gràcies per totes les coses que ens vas explicar aquell dia. Esperem que tinguis sort. No oblidarem el teu pas per la nostra escola.
    Una abraçada de tots nosaltres.
    Fins aviat!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co