El rastre brillant del cargol, de Gemma Lienas

Avui és 10 de gener de 2016. Vull deixar constància de la data perquè per fi tindrem Govern de la Generalitat després de tres mesos agònics. Estic content, molt content, però alhora em declaro incapaç d'entendre-ho. He estat molt a prop de la política des que tenia disset anys, i no obstant això, amb tota la meva experiència, no sóc capaç, hores d'ara, d'analitzar el que ha passat. Potser dintre d'uns mesos sortiran llibres que ens ho explicaran. En tot cas, a partir d'ara el Parlament podrà constituir comissions i podrà començar a treballar. I en aquest Parlament hi ha una diputada que és amiga meva, companya de lluites i gran escriptora. Per tant, avui li dedico a ella aquest article. Va per tu Gemma Lienas.

Fa temps que vaig llegir El rastre brillant del cargol, de la Gemma Lienas. De fet a la setmana de la seva presentació durant la tardor del 2014. De seguida em vaig plantejar fer una ressenya, però no sabré mai per què, va anar quedant en cartera. I no té cap explicació perquè és un llibre molt interessant i de gran calat literari que em va atrapar des de la primera línia.

Potser em costava parlar perquè la Gemma és amiga meva, com ha quedat dit. Junts hem compartit dos anys intensos de lluita pels drets dels autors de literatura infantil i juvenil en una plataforma que vam nomenar com a Autors i Autores en Perill d'Extinció (APE). Una plataforma que vam dissoldre per incorporar-nos a la Secció de LIJ de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Però aquest tema és motiu per fer tot un article. Tornem al llibre.

Una de les primeres feines de la Gemma Lienas va ser en un centre de psicologia, que, com afirma a la seva web, "determinarà de manera indeleble el seu interès pels secrets de la ment". Amb els anys, serà aquesta afició per la psicologia la que li servirà per crear personatges literaris complexos i plens de matisos com som els humans. Aquest és el cas d'en Sam i de la Martina, els dos personatges principals de la novel·la.

En Sam és un noi amb la síndrome d'Asperger, ell es diu a si mateix "aspie" i als altres ens diu "neurotípics".  És un noi molt intel·ligent, fins a cert punt brillant, però té un problema important per relacionar-se. Ell s'explica així: "Us ha vingut al cap el Dustin Hoffman de Rain Man? Doncs no sóc ben bé com ell. Perque d'Aspies, n'hi ha de moltes menes. Jo sóc d'una mena, ehem, més adaptada socialment (això és pur sarcasme, tot i que potser no es nota i se suposa que els Aspies no som gens dotats per a la ironia ni per al llenguatge metafòric). Diguem que passo per un paio estrany, amb pocs amics (tot i que m'agradaria tenir-ne¡), una mica mal educat (cosa totalment incerta, ja que sóc molt respectuós amb els altres, però em costa entendre les estúpides regles socials que regeixen la vida de cada dia) i excessivament guiqui, o sigui, penjat dels ordinadors."

Com es pot comprovar, en un sol paràgraf ens ha definit un personatge potent que ens convida a seguir llegir amb ganes perquè ens anuncia una aventura apassionant. I no ens equivoquem. En Sam s'enamora de la Martina, una adolescent planera, senzilla, bona estudiant, esportista, que celebra la vida cada dia. Sort tindrà en Sam de la seva germana, que se l'estima bojament i l'anirà instruïnt en les seves relacions sentimentals. Aquesta és una trama que té un gran pes narratiu per si sola degut al cromatisme dels personatges i a la seva relació plena de malentesos. Però l'autora ens fa la lectura més interessant quan introdueix una nova trama en la qual la Martina pateix assetjament sexual per part d'un pedòfil i està en greu perill. En Sam ho descobrirà, gràcies als seus coneixements informàtics i lluitarà per salvar-la. Hi ha dues subtrames que afegeixen matisos important, la que ja hem dit d'en Sam amb la seva germana i la de la Martina amb la seva millor amiga, la Clara, una noia molt interessada en el seu aspecte físic i poc curosa en les seves relacions per Internet.

La novel·la es converteix així en un thriller trepidant, de lectura apassionant, amb un llenguatge molt treballat per fer-lo proper als joves i alhora atractiu per al públic en general. Al mateix temps, el text té absoluta versemblança, ja que la Gemma Lienas s'ha informat acuradament sobre els Aspergers i sobre els mètodes d'investigació policial en el tema dels pedòfils.

Acabaré tot dient que el títol el va prendre de les confesions d'un Asperger molt actiu que s'ha dedicat a lluitar contra la marginació d'aquestes persones i a explicar al món com són. Es tracta de Leonardo Farfan, amb qui l'autora va parlar. Ell diu això "Soy un caracol, lento para muchas cosas, difícil de tocar i comúnmente me refugio en mis espacios preferidos (físicos y mentales), pero en gran medida sé que al ir avanzando he ido dejando un rastro brillante tras de mí, quiero destacar que no soy yo el que brilla sino lo que he ido dejando en mi camino."

Gemma Lienas (Barcelona, 1951) és una de les escriptores més reconegudes de la literatura catalana actual. A més de col·laborar en els mitjans de comunicació, ha escrit una vuitantena de llibres. Dels dedicats als joves, destaquen Cul de sac, Així es la vida, Carlota (menció d'honor de l'IBBY 1990), El diari lila de la Carlota (Premi Unesco per la tolerància), El diari vermell de la Carlota, Bitllet d'anada i tornada (Premi L'Odissea 1998) o les sèries La Tribu de Camelot, i El club dels Maleïts i la col·lecció d'educació emocional Minty La Fada. Per a adults ha publicat, entre d'altres, Una nit, un somni, Atrapada al mirall i El final del joc (Premi Ramon Llull 2003). També ha estat editora. Té dos fills, tres néts i tres nétes. És una gran lluitadora pels drets socials i en especial pels drets de la dona.