Passa al contingut principal

Un somriure als quatre vents


En certa ocasió vaig comentar que aprenc molt visitant escoles per parlar dels meus llibres. De vegades vaig a una escola privada d'un barri benestant on rebo els alumnes en un magnífic auditori i a l'endemà vaig a una escola pública d'un barri humil on rebo els nens a la classe en uns barracons. En la primera escola tots els nens són catalans, en la segona sembla que em trobi davant de l'ONU en petit. El contrast és molt acusat i em fa pensar i especular sobre la realitat que viu cada nen i cada nena i sobre el possible futur d'uns alumnes i uns altres. Però tots, tots, tenen un somni, volen fer-se grans i volen lluitar per fer-se un lloc a la vida.

Això m'ha passat aquests dies. L'escola de barracons és la Quatre Vents, de Canovelles, però quina escola! Ja m'hagués agradat a mi tenir mestres com la Mònica i el David, que tenen la capacitat i l'entusiasme per inclucar els seus alumnes el plaer pel coneixement i el gust per la lectura.

Els nois i nies de 5è de primària havien llegit El somriure de la Natàlia i la trobada amb ells va ser molt intensa. Em van cosir a preguntes i també tenien moltes ganes d'explicar-me el que feien. Hi havia una nena que volia ser escriptora i que ja havia escrit dos llibres i un nen que tenia l'afició de dibuixar.

Van mostrar molt interès en saber perquè havia posar un somriure en el títol. Els vaig explicar que la casa de la meva família va estar afectada per una planificació urbanística de l'ajuntament i que la meva filla, quan tenia la mateixa edat que tenien ells, va veure com enderrocaven la casa on havia nascut, i va perdre el somriure. La meva filla era molt riallera, tenia un riure encamanadís, i el va perdre. Durant quasi dos anys tots els esforços de la seva mare i meus van estat orientats a que trobés de nou les ganes de riure. I ho vam aconseguir.

Els alumnes lectors ja s'havien adonat i em van dir que en la seva opinió la Natàlia era com la meva filla i el seu amic Vador, un amic protector, era com jo mateix.

En acabar vam fer sessió de signatures i en aquell moment se'm va acostar l'Amine, un dels nois que havia participat més en la tertúlia i em va reglar un dibuix que em va emocionar. L'Amine és del Real Madrid, però va dibuixar un turista amb la samarreta del Barça, perquè els turistes la compren quan vénen a Barcelona. Heu vist els ulls? La mirada meravellada del turista? I heu vist el fons del dibuix on es veu tota la vida que passa mentre el turista gaudeix? Qui sap si algun dia aquest noi serà il·lustrador o dibuixant de còmics. Li vagi demanar que em signès el dibuix i no s'ho podia creure, però jo volia tenir un record perquè són coses com aquestes les que ens omplen la vida de llum i d'esperança. Ets molt gran, endavant Amine!!!"

Comentaris

  1. Us agraïm amb molt de ‘carinyo’ els teus comentaris en el blog, has parlat molt bé de nosaltres. Ens han emocionat les teves paraules cap a nosaltres. Vam quedar bocabadats quan la tutora va ensenyar-nos el que havies escrit en el blog. El que més ens ha agradat ha estat la teva vista, la imaginació que tens i que quan et fèiem les preguntes ens responies més coses. Gràcies per penjar la nostra foto i el dibuix del nostre amic Amine. Els dos nens que has mencionat es van posar molt nerviosos en veure que parlaves directament d’ells.
    Un honor que vinguis a aquesta escola. Desitgem de cor que et vagi bé en el pròxim llibre, sort i fins aviat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I per a mi és un gran honor tenir lectors com vosaltres. Tinc un record emocionat de la meva visita a l'escola.

      Elimina
  2. Guau Rodolfo!!!! No m’ho esperava, el meu propi dibuix surt a Internet!!! M’ha emocionat molt el que dius de mi, ha sigut molt bonic! AMINE

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ànim, Amine! Ho fas molt bé! El teu dibuix m'acompanyarà per sempre. Una abraçada!!!

      Elimina
  3. Gracies Rodolfo del Hoyo soc un alumne de l'escola els quatre vents es un honor de veritat fins al seguent llibre soc el DANI ( el de la teva dreta )

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co