Passa al contingut principal

La plaza del diamante, Rodoreda-Lolita-Colometa


Ahir vaig anar al Teatre Sagarra, de Santa Coloma de Gramenet, per veure La plaza del diamante, de Mercè Rodoreda, interpretada per Lolita. El monòleg tenia la virtut d'acostar el gran públic al magnífic text literari de Mercè Rodoreda, la qual cosa no van aconseguir la pel·lícula, ni les obres de teatre que s'han fet fins ara. Un text d'una bellesa extraordinària farcit de metàfores i  en moltes ocasions d'un exquisit llenguatge poètic. La interpretació de la Lolita en el paper de la Natàlia-Colometa és sublim, una actriu excepcional que em va emocionar diverses vegades. Llàstima del públic. Una altra de les virtuts de l'obra és que la Lolita atreu un públic no habitual del teatre i per tant acosta el text de la Rodoreda a milers de persones que potser mai no arribarien a conèixer-lo. Un públic, però, que va fer perdre la concentració a l'actriu en més d'una ocassió. Els mòbils van sonar diversos cops, malgrat els avisos per part dels responsables del teatre, i el pitjor de tot va ser que vàrem assistir a un autèntic recital de tos i d'escurades de gola. Patètic i vergonyòs. Va ser tan exagerat que de vegades no es podia sentir bé el text. Un públic tan poc avesat al teatre, que sovint reia en moments dramàtics o davant d'expressions que posaven la pell de gallina. Em pregunto si realment estaven entenent el que passava a l'escenari.
En acabar, crits de guapa, guapa! A què havien anat, a veure una obra de teatre o a veure la filla de La Faraona? En sortir vaig copsar una gran indignació entre el públic habitual del teatre.
Espero que no passi el mateix al Teatre Goya. Es tracta d'una obra magnífica i d'una interpretació excel·lent que conviden al silenci i a la reflexió serena.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co