dimarts, 1 d’abril de 2014

DE VILANOVA DEL VALLÈS A BESALÚ AMB UN SOMRIURE I UN NIU DE PARDALS


 Hi ha dies que surten complets i quedem contents. Som un país de cicles i ens concentrem tant en cada un, que ens oblidem dels altres fins que li arriba el moment. Comencem el curs i les escoles s'omplen de fulles i castanyes perquè arriba la tardor. Passada la castanyada ja tothom pensa en el Nadal. En molts llocs els carrers ja estan il·luminats al novembre. Posem decoracions nadalenques a les cases i a les aules, arbres i tions. I després de reis ens arriba el carnaval. En algunes escoles he vist la vella quaresma amb set mitjons. I un cop enterrada la sardina, ens arriba la primavera!!!! Temps de llibres, de Jocs Florals, al bell mig el Sant Jordi. Quin goig! Tot Catalunya s'omple de colors, els arbres i les plantes floreixen, la llum ens alegra els dies. I és temps de llibres. Que bonic que els llibres arribin amb la llum i amb els colors! A mi m'agradaria que tot l'any fos la festa del llibre, però no puc fer res per canviar-ho i ja m'està bé la primavera. Però durant la primavera els autors no escrivim, no podem. Passem els dies viatjant de poble en poble, de ciutat en ciutat, d'escola en escola, de biblioteca en biblioteca. Fem xerrades, presentem llibres, llegim poemes, fem de jurat en premis literaris. La primavera és un no parar. Com avui que he anat del Vallès Oriental a la Garrotxa, de Barcelona a Girona, de Vilanova del Vallès a Besalú. I que bonica que és Catalunya, i quins paisatges!





A Vilanova del Vallès he visitat l'Escola La Falguera, tota de color verd enmig de la muntanya. Tenia una trobada amb els alumnes de cinquè, però finalment s'hi han afegit també els de sisè. Havien llegit El somriure de la Natàlia. Les seves preguntes han estat d'allò més interessants. Com sempre els alumnes volien saber com m'havia inspirat, d'on havia tret les idees per al llibre, com havia creat els personatges, com escric, però a diferència d'altres ocasions han fet preguntes molt importants sobre el contingut del llibre, sobre els noms, sobre els protagonistes. S'han aturat en detalls on homenatjava a Michel Ende tot fent aclucades d'ull a La història interminable i a Momo. I també m'han demanat consells per escriure relats, poesia i monòlegs. He fet el millor que he pogut, sort que no m'havien de posar nota. He marxat a l'hora del pati, quan els mestres repartien maduixes als alumnes. Molt bones. Recordo que la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, va ser terra de maduixes.

En acabar he partit cap a Besalú tot gaudint del paisatge en un dia lluminós. Després de dinar he passejat per un dels pobles amb més història de la nostra terra. Cal dir que Besalú va ser un dels primers i més poderosos comtats catalans. Trepitjant aquells carrers sentia dins de mi tota la força d'un poble mil·lenari caminant amb pas ferm cap el futur.





I amb aquestes reflexions he anat a l'Institut Escola Salvador Vilarrasa, un edifici antic i amb solera ampliat amb barracons, on de seguida els nens m'han reconegut abans de l'hora d'entrada i m'han rebut com si fos un futbolista famós. Els pares i les mares estaven sorpresos i expectants, fins i tot una mare, en veure els nens tan esverats, ha vingut a preguntar-me qui era jo. Ha estat una experiència extraordinària. Els alumnes de primer curs de primària havien llegit Quin niu més bonic!, però per les seves preguntes molt ben pensades, per l'atenció i l'interès que hi posaven, semblaven molt més grans. En finalitzar la sessió els he felicitat. I això passa perquè tenim uns mestres vocacionals, que estimen la seva feina, que estimen els infants i que fan autèntics miracles amb els nostres fills malgrat les retallades i els recursos cada cop més escassos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada