Passa al contingut principal

TOCANT EL CEL I ABRAÇANT LA LLUNA A TORTOSA




Vaig tenir la sort de presentar els dos darrers llibres de l'escriptora Cinta Arasa adreçats a infants. Es tracta de Zeineb, la primera enxaneta i de La lluna és dolça, Ahmed, publicats per Edicions Cadí. A l'acte, celebrat a La 2 deViladrich, llibreria emblemàtica de Tortosa,  van participar els il·lustradors Carles Arbat i Núria Feijoó.
En els dos llibres, la Cinta Arasa ens parla de l'origen àrab d'alguns costums i tradicions catalanes, en aquest cas dels pastissets i dels castells. Se sap ben poca cosa. Tot són teories i especulacions, però en tot cas hi són i hi tenen una gran acceptació popular. Conta una llegenda que els pastissets tenen l'origen en un concurs de dolços organitzat per un cabdill àrab de Tortosa. També és diu que al segle XV uns saltimbanquis àrabs anaven fent castells humans pels pobles del País Valencià. El cert és que va haver una Catalunya musulmana i que ens va deixar un llegat cultural molt important, que durant anys se'ns ha amagat i que mai no hem valorat prou. Els catalans sempre hem estat un poble d'acollida. La terra fa l'home i quan l'home hi arriba, vingui d'on vingui, s'hi adapta i l'enriqueix.



A partir d'aquests dos elements l'escriptora teixeix unes històries precioses d'una bellesa poètica singular i alhora molt accessibles al món infantil. Jo diria, fins i tot, que amb ulls d'infant ens descobreix als adults uns mons de fantasia plens de valors positius. Perquè els llibres de la Cinta tenen diverses lectures. Els podem llegir per gaudir, per passar-ho bé, per distreure'ns, però sempre, sempre, aquell que vulgui anar més lluny hi pot trobar valors, elements de reflexió o de crítica social. Ahmed ens ensenya que de vegades perseguim somnis impossibles sense adonar-nos que "les coses bones i boniques són ben a prop". Zeineb reivindica la força del poble quan es capaç d'unir-se per assolir un objectiu, alhora que satiritza tots aquells que es volen aprofitar de la gent en temps de crisi.

Cal destacar que els personatges dels dos llibres tenen un món propi molt marcat, un perfil i una psicologia que els fa propers i entranyables. L'entorn físic que els envolta, la casa de l'àvia, el poble, és també un entorn afectiu on projecten la seva personalitat. En els dos llibres l'autora ha creat un mons de ficció on els joves lectors es poden submergir per gaudir plenament d'una lectura amena i enriquidora.

Hi ha figures literàries ben trobades i suggeridores amb les quals l'il·lustrador i la il·lustradora han gaudit d'allò més. En Carles Arbat  ha creat, amb colors càlids, unes atmosferes i uns ambients que ens recorden els contes de Les mil i una nits i ha creat històries dintre de la història que donen dinamisme i pes narratiu als seus dibuixos. La Núria Feijoo  ha fet uns dibuixos carregats de poesia, com ara la lluna amb el seu vestit d'estrelles regant de somnis el seu jardí, o tot dibuixant l'olor de la lluna. Tots dos han trobat també el punt còmic com el saltimbanqui que marxa quan ningú no el veu, la gota de pluja que cau al cap de l'ocell o els gats enllunats.

Només em resta agrair a la Cinta Arasa que ens proporcionés l'oportunitat de passar un dia en una ciutat tan carregada d'història com Tortosa, a vora de l'Ebre que tant estimem, perquè "Lo riu és vida. No al transvasament", i a la Rosa, de la Llibreria Viladrich, per fer possible un vespre màgic. 
Ens queda, també un bon record del Restaurant Paiolet on vam poder gaudir d'una autèntica cuina ebrenca.
Amb una veïna tortosina amant dels gats que no es va voler perdre la presentació

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co