dilluns, 3 de juny de 2013

Un bon dia a l'Escola Les Mèlies, de Vilafant

És la segona vegada que vaig a l'Escola Les Mèlies, de Vilafant. Tots dos cops vaig anar en tren, en el regional amb estació a Figueres. El TGV té estació a Vilafant, però he de creuar tot Barcelona per agafar-lo a Sants. M'estimo més agafar el regional a Sant Andreu. El viatge és agradable. Tot sortint de l'àrea metropolitana de Barcelona veiem com el verd omple el paisatge i allibera l'esperit. Una de les coses que més m'agrada veure son les plantacions de pollancres, els arbres que serveixen per fer paper. Veiem com hi ha petits, mitjans i grans. Es talen els gran, es deixen créixer els petits i els mitjans i es planten de nous. És una demagògia culpar els llibres de la destrucció dels arbres. Sovint els dic als nens, oi que mengem patates i no s'acaben mai? oi que mengem tomàquets i no s'acaben mai? oi que mengem mongetes i no s'acaben mai? No s'acaben perquè un cop feta la collita, tornem a plantar. Amb els arbres passa igual.

En arribar m'esperaven les dues metres que surten a la foto. Em van convidar a dinar en un restaurant de Vilafant de cuina exquisida. Un cop a l'escola els nens em van rebre amb molta escalfor. Havien llegir La colla del fantasma Barruf i em van fer preguntes molt intel·ligents. Es notava que havien llegit el llibre amb molt d'interès i que les mestres havien fet un bon treball de foment de la lectura. No sé com vam arribar a parlar de poesia. De vegades les converses van per camins que un no pensava. Els vaig mostrar una llibreta que sempre porto amb mi i els vaig llegir un poema dedicat a la meva mare. Li has ensenyat a la teva mare? em va preguntar una nena. No, no ho fet. Elles, emocionades, em demanaven que li llegís el poema a la mare. Quan jo era petit, la mare passava moltes hores sola. De vegades plorava perquè no sabia si el pare arribaria. Era l'època de la dictadura franquista i el pare lluitava a favor de la democràcia. En aquell temps els demòcrates anaven a la presó. El poema deia així:


Mare, vull que m'abracis.
No ploraràs sola
i la paret blava no semblarà tan gran.
Cantarem la cançó del burro del tio vinagre
que a mi em feia por
i a tu et feia riure.
I ja no ploraràs,
i el pare arribarà de la feina,
i res dolent no haurà passat.
Escalfarem les cames al braser,
tornaràs a fer el jersei de punt
i jo llegiré un conte de prínceps valents.
La soledat serà només un capvespre
tenyit de blau.

En acabar, les mestres em van donar un CD on cada nen donava la seva opinió sobre el llibre. Un regal bonic.

Després m'esperava una sorpresa que no té res a veure amb l'escola. Em va venir a veure una lectora adulta que havia trobat que els protagonistes d'un llibre meu tenien el mateix nom que ella i el seu home i, a més a més, el llibre estava ple de coincidències amb la parella. Ens vam conèixer i vam tenir una conversa ben agradable. De vegades penso que aquestes coses no passen perquè sí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada