Passa al contingut principal

Un fantasma esbojarrat a l'Hospitalet



Avui he anat a l'Escola Santiago Ramón y Cajal, a L'Hospitalet de Llobregat, per fer una trobada amb els alumnes de 4t de primària, que havien llegit el meu llibre La colla del fantasma Barruf. El primer que els he dit és que, en agafar el metro a Santa Coloma de Gramenet i en sortir a l'Hospitalet de Llobregat, havia tingut la sensació que no havia canviat de barri, que tot era semblant, els carrers, les cases, la gent. Només que l'Hospitalet és molt més gran que Santa Coloma. Això els ha fet somriure amb un cert orgull de ciutat. La mestra bibliotecària, la Sílvia Domènech, m'ha explicat que a l'escola es parlen fins a 37 llengües diferents. Quina sort -penso jo- que tinguin el català com a llengua vehicular! Quina sort que tots els nens i totes les nenes es puguin entendre en la nostra llengua mil·lenària i que després, a casa o amb els amics, facin servir les seves llengües maternes. Les llengües són una de les riqueses més grans de la humanitat. I aquests alumnes són molt rics perquè tots en saben dues llengües, el català i el castellà, i molts, a més a més, en saben una tercera llengua que han aprés dels seus pares.
Dit això, els lectors i les lectores  de les aventures del meu fantasma esbojarrat m'han fet saber que s'ho han passat d'allò més bé, que s'han divertit i que han rigut molt. M'han fet un munt de preguntes sobre els personatges, sobre els noms, sobre el procés d'escriure, quant llibres havia publicat, des de quan escrivia, en què m'havia inspirat. Tenien interès a saber si trigava molt a fer un llibre. En fi, hem passat un matí molt agradable mentre a fora plovia sense parar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co