Passa al contingut principal

L'HOME QUE CAMINA

L’home que camina és una sèrie de quatre fotografies de la Miriam García Troncho, una jove artista que ens aporta un discurs visual de molta profunditat. La seva obra, de vegades narra fets, però sovint el relat recorre els camins intangibles de l’esperit, de la imaginació, amb un to líric que deixa oberta la lectura de les imatges. 

L’home que camina, l’autora en ofereix una simetria que fa reflexionar l’espectador sobre la naturalesa humana. La imatge ens mostra una plataforma en el mar, bastant allunyada de la costa, i un tros de plataforma de fusta que entra de la terra al mar. En la plataforma del fons, que és una metàfora de l’horitzó, un home camina. Quan aquesta imatge es reprodueix de forma simètrica, ens trobem que el tros de plataforma de fusta que entra al mar es converteix en una mena de senyal, com una punta de fletxa que ens indica el camí, potser el futur, i alhora que ens convida a contemplar el que passa més enllà, el que li passa a l’home que camina que és també el que ens passa com a espectadors, perquè el que veiem és que l’home de l’horitzó camina cap a si mateix, no oblidem que estem al davant d’una simetria. 

És per tant la recerca del misteri que no té resposta. La pregunta que mai no resolem. En la darrera imatge de la sèrie l’home ja no hi és. S’ha trobat a si mateix? Ha resolt el misteri de l’existència? S’ha dissolt en enfrontar-se dues ànimes oposades i no obstant bessones? L’home que camina no et dona la resposta, et convida a reflexionar a partir de l’experiència vital de cadascú. Cada mirada és una mirada diferent. Cada mirada és una nova lectura. La Miriam va estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i la seva obra ja va ser seleccionada el 2011 per a la mostra de fotoperiodisme jove Clic’11, que es va fer a Perpinyà pel seu reportatge fotogràfic “Clara”, que va obtenir l’accèssit. I també ha exposat a la mostra Art Mix, Homo et Natura, desembre 2011 / febrer 2012, al Centre d’Art Contemporani Can Sisteré de Santa Coloma de Gramenet. 

Al meu parer és una artista que ens aporta una nova veu, o una nova mirada, que té molt a dir dins el panorama de les arts visuals contemporànies.


Comentaris

  1. Un treball molt interessant i poètic.
    Gràcies!

    ResponElimina
  2. Valdrà la pena seguir les petges de Miriam García, el seu treball estètic i filosòfic alhora en el camp de la fotografia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Roc i l'escala de les portes secretes

Sóc de l'opinió que l' Eulàlia Canal està destinada a convertir-se en una clàssica contemporània de la literatura infantil i juvenil catalana. M'encanta tornar a llegir una i altra vegada llibres seus com ara  Un petó de mandarina (premi Barcanova 2007), Un somni dins un mitjó, Un poema a la panxa, La nena que només es va poder endur una cosa, Els fantasmes de casa els avis  o Els fantasmes no truquen a la porta (Premi de la Crítica Serra d'Or 2017), per posar només alguns exemples. El llibre que he llegit més vegades és Roc i l'escala de les portes secretes , publicat a la col·lecció Nandibú , de Pagès editors , amb il·lustracions d' Elena Ferrándiz . L'esquema de l'argument és ben senzill. En Roc es queda uns dies a càrrec d'un veí perquè els pares han marxat a l'Índia per adoptar una nena. En aquest temps descobreix que una nena emigrant i sense papers s'amaga a l'edifici. La denúncia d'un altre veí fa que la policia d

Quan la vida s'embolica: Allò de l'avi, novel·la juvenil d'Anna Manso

Què passaria si la persona que més estimes del món fos molt diferent de com te l'imagines? Què passaria si descobrissis que la persona que més estimes del món té una part fosca? Què passaria si aquesta persona hagués fet alguna cosa que convertís la teva vida en un embolic de dimensions còsmiques? L'escriptora Anna Manso entra en la ment del Salva Canoseda, un noi de setze anys que protagonitza en primera persona la novel·la Allò de l'avi , que va guanyar el Premi Gran Angular 2016, un dels premis de major prestigi de la literatura juvenil. El Salva viu com un rei gràcies a l'avi, al que adora. És un fatxenda, poc treballador i poc estudiós. Popular a l'institut, paga als companys perquè li facin deures i treballs. Té una targeta de crèdit que pot fer servir com vulgui. Però alguna cosa amenaça la seva felicitat quan es descobreixen assumptes poc edificants als negocis de l'avi. El Salva es toparà de cop amb la realitat més crua. Una realitat que,

Un somriure a Quatre Vents

El cicle de visites a les escoles es va acabant quan tenim a tocar el final de curs i la primavera es retira lentament. He arribat a l'estació de tren de Granollers - Canovelles i, mentre espero l'Elena, d'Animallibres, cerco inútilment un lloc per prendre un cafè amb llet. Pel camí cap a l' Escola Quatre Vents anem parlant de la reutilització o socialització del llibre literari a les escoles. Els escriptors ens hem pronunciat repetidament en contra d'aquesta pràctica que lesiona els nostres drets i que considerem que no és una bona eina pedagògica. Finalment hem començat a mobilitzar-nos. Aviat parlaré a bastament d'aquest tema. En Pere, el mestre, em presenta als alumnes de la classe de cinquè, un grup tan divers que em sembla que he de fer una intervenció davant l'assemblea general de les Nacions Unides. La fotografia parla per si sola. Els nens han llegit El somriure de la Natàlia i han arribat a classe carregats de preguntes. Hem parlat de co