dijous, 9 de febrer de 2017

L'escola dels mil colors i una sola ànima


La resposta és molt fàcil. Els alumnes de 4t de primària de l'Escola Antoni Gaudí de Santa Coloma han llegit el meu llibre El bosc dels somnis perduts. El mateix que dóna títol a aquest blog.

Després de llegir el llibre, han anat a la Biblioteca de Can Peixauet per fer la trobada. Es tracta d'un projecte de foment de la lectura organitzat conjuntament pels Serveis Educatius de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i la Xarxa de Biblioteques. Fins al mes de maig m'esperen 10 fòrums que farem a la magnífica sala Joan Brossa de la biblioteca.

Han passat per la biblioteca els tres grups de quart i cada trobada ha estat una experiència magnífica.

He agraït a les mestres el treball de lectura que han fet amb els seus alumnes. Cada un havia fet un llibre inspirat en els personatges d'El bosc dels somnis perduts i li havien posat el seu propi títol. 

Els dibuixos eren molt divertits i estrafolaris com els personatges. Els ovellumans, semblants a persones, però amb el cos cobert de llana; els plomallons, una mena de lleons amb plomes; els miconills, una barreja de mico i de conill; els orficars: una mena de cargols amb la closca d'or fi. I els més divertits de tots, els nyitus.



M'agrada posar follets al meus llibres, perquè els follets existeixen a totes les cultures del món. A Catalunya tenim una galeria ben àmplia d'aquests petits éssers fantàstics. Diuen que els nyitus són tan petits com un gra de pols.

Els nyitus es passen el dia dormint. Al capvespre van a escoltar la senyora Son i aquesta els explica històries de tota mena. Després, entren a les cases per les xemeneies o pels forats dels panys, es fiquen a les orelles de la gent i, des de ben endins, els fan dormir i somiar. Però un dia la senyora Son ha desaparegut, els habitants del bosc ja no poden somiar i comencen a tenir problemes. El Caçolet, un nyitus buscador de sonis perduts, serà l'encarregat de descobrir el misteri.


Vull destacar els dibuixos d'una nena ucraïnesa de 10 anys amb una especial sensibilitat artística, també hi havia uns dibuixos del Manuel, que situava molt bé els personatges en els escenaris que els eren propis. En general eren dibuixos molt divertits, que jo no hauria sabut fer millor.

Totes les trobades han estat molt intenses, però hi ha hagut un tema del qual m'ha agradat parlar de manera especial. Si observeu bé els nens de les tres fotografies, us adonareu que la bola del món és molt petita. Hi ha nens i nenes de molts països diferents, que parlen moltes llengües diferents, que tenen cultures molt diferents, però que troben en el català la llengua d'acollida, la llengua en la qual es poden entendre tots. Jo penso que l'Escola Gaudí és l'escola dels mil colors i una sola ànima. Com el bosc del meu llibre.

Com us he explicat uns paràgrafs més amunt, al bosc hi ha habitants molt diferents. Són habitant que van arribar des de molts països i que van trobar en aquell bosc un lloc d'acollida, van aprendre la llengua i els costums d'aquells que ja hi eren des de sempre, però com que s'estimaven aquell lloc, també van compartir moltes coses de les cultures d'origen. Aquell bosc és com Santa Coloma de Gramenet, com l'Escola Gaudí. Tot els nens i totes les nenes, siguin d'on siguin les seves famílies, s'estimen la seva ciutat, volen el millor per als seus barris, com també se l'estimen el que ja hi eren abans.

El nostre futur, serà un futur compartit o no serà.

Mai no estarem prou agraïts a les mestres que fan una feina tan difícil i alhora tan meravellosa amb veritable vocació. Elles són la farga on es forja l'endemà


diumenge, 5 de febrer de 2017

Un pingüí que no para

Fa vuit anys que vaig publicar Un pingüí damunt del televisor i fa set que visito cada curs els alumnes de segon d'ESO de l'Institut Vinyes Velles, de Montornès del Vallès, aquesta vegada gràcies al programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes.

Cada visita és especial, perquè cada vegada hi ha alguna intervenció que destaca sobre la resta. Aquesta vegada m'he trobat amb alumnes que volien ser escriptores i em feien preguntes relatives a la creació literària. M'han sorprès, però aquestes preguntes m'han anat molt bé per explicar el procés de creació de la novel·la que van llegir. I a poc a poc, les preguntes eren més concretes: com ho faig per crear els personatges, si m'inspiro en persones determinades, com m'ho faig per no repetir-me.

Per crear els personatges ens podem inspirar en persones que coneixem, però no cal. El que realment importa és dotar-los de personalitat, que tinguin una vida pròpia, uns interessos, uns desitjos, uns objectius, uns dubtes, una història, una manera de ser, una manera de pensar i unes relacions de família i d'amistat, però també afectives, si cal. I podem construir personatges malvats, o amb febleses. La naturalesa humana ens ofereix un bon ventall de possibilitats.

Pel que fa a repetir-se o no. A mi no m'importa repetir-me. Si em repeteixo és perquè no he tancat el tema, perquè encara m'interessa i, per tant, torno i torno, potser de diferent manera, amb diferents estils i gèneres. Però no deixo un tema fins que considero que l'he tractat des de tots els punts de vista possibles.

També hi havia molt interès a saber si a les novel·les explico fets de la meva vida. No, cap de les meves obres és autobiogràfica, però sí que sovint trec informació a partir d'experiències personals, de lectures, dels diaris, de revistes, de fets que m'explica la gent, d'investigacions que hi faig, d'entrevistes. Només una vega, una única vegada, he escrit un conte per a adults titulat Milking, dintre del llibre de narracions curtes Llegir al metro, on faig el relat d'una nit d'hospital.

A la novel·la Un pingüí damunt del televisor, en Robert descobreix a casa dels avis un pingüí fet amb una banya de toro- Ell no s'imagina que aquella vella figura decorativa posarà en perill la seva vida i la dels seus amics. L'avi de la Raquel va fer el pingüí a la presó, i ella creu que amaga documents que revelaran una història antiga de crims, de lluita i de silencis.

De vegades, els objectes més insignificants amaguen històries increïbles que vénen de molt lluny. T'atreviries a investigar un passat fosc, ple de misteris, per descobrir tota la veritat?


dilluns, 30 de gener de 2017

Els avançaments i les presses

Fa uns mesos, mentre buscava aparcament en un centre comercial, un cotxe em va avançar dintre del pàrquing en un carril fet per a un sol vehicle. Penso sovint com s'ho va fer i si realment va trobar un lloc abans que jo. Era la primera vegada que em passava. Des d'aquell dia em passa de tant en tant.

Fa relativament poc, anava a correus a recollir un enviament. La màquina dels números no funcionava i s'havia format una cua. Quan ja estava a punt d'arribar a l'últim de la fila, vaig veure com una ombra m'avançava i es posava davant meu. I això mateix em va passar al banc un dies després, i a la botiga de llegum cuita del mercat, i al forn, i al metro, i fins i tot a la màquina d'agafar número a la seguretat social. 

Al metro de la L9 i 10 hi ha ascensors per arribar als vestíbuls. No es pot sortir de cap altra manera, la qual cosa ha provocat situacions d'angoixa que comentaré en un altre article. Un dia, que sortia molta gent en una estació, arribava a l'ascensor quan la porta s'estava tancant. Una senyora va posar la mà entre les portes per què es tornessin a obrir. Li ho vaig agrair, però un viatger a qui no va agradar aquest gest de bona voluntat, va començar a insultar la senyora i insultar-me a mi perquè havia perdut uns segons del seu valuós temps.

Ostres! vaig exclamar per a mi mateix. Què ens està passant? O sóc invisible i els altres no em veuen, o no em veuen perquè no miren al seu voltant. O ens hem convertit en una societat tan competitiva que hem de ser els primers de tot sigui com sigui. O hem perdut el respecte al altres. O vivim angoixats per les presses. Presses, de què? Ens ha de perdre, perdre uns segons o uns minuts?

Aquesta mateixa setmana un cotxe em va fer un avançament irregular per la dreta. Prèviament s'havia col·locat en un carril que no permetia seguir recte, sinó girar a la dreta. Però el conductor va seguir recte i amb un joc perillós de volant es va posar davant meu i el vaig perdre de vista fins que un kilòmetre més enllà ens vam trobar en un semàfor en vermell. Després el vaig seguir durant quilòmetres per la mateixa carretera ja que hi havia molta densitat, i va tornar a fer un avançament a diversos vehicles en llocs amb ratlla continua, i amb cotxes que li venien en direcció contrària. Tanta pressa tenia que calia jugar-se la seva vida i la els altres?

Aquesta setmana, també (quan estem pendents d'un tema el veiem per tot arreu), he llegit dues cartes al director. Un senyor es queixava de les curses per agafar el metro i com de mala manera l'havien apartat en entrar al vagó i també en agafar les escales mecàniques en sortir. Al final deia: Vaig decidir esperar que tothom hi pugés i després vaig pujar-hi sol. L'altra era d'una dona que es queixava de les caixes dels supermercats. Deia que la caixera anava deixant tota la compra sense miraments en aquella mena de tobogan on tot queda apilat per ficar-ho al carro, després fa córrer una fusta i llença la compra del següent, i quan encara ella no ha acabat de recollir i l'altre ja ha pagat, però encara no ha començat a omplir el seu carro, la caixera ja està llençant al tobogan la compra del següent.

Quina necessitat tenim de córrer? Tot el que fem és urgent? Viure la vida com si fos una urgència continua no és bo per a la salut mental i pot arribar a ser fatal.

La vida lenta permet assaborir les coses, contemplar els paisatges que ens envolten, ja siguin rurals o urbans, contemplar les persones, fer converses agradables, pensar, escoltar els altres. I de debò, que el nostre cor ens ho agrairà.


divendres, 20 de gener de 2017

Xala, va!, d'Anna Fité. Una novel·la de lectura àgil i emocions intenses

Us agrada cantar? A mi sí, molt, però a casa no em deixen. Ni a la dutxa! Les persones properes, mai no m'han deixat cantar. Dec ser bastant dolent. Tenia tan clar que la meva oïda musical era un desastre, que en classe de música a l'Institut del Teatre, quan era un adolescent somniador (n'han passat molts anys d'això), li vaig dir al professor que era impossible treure rendiment de mi en aquest aspecte. Aquell senyor, que es deia Arrizabalaga, ho recordaré sempre, em va fer diverses proves i em va dir que jo tenia bona oïda i bon sentit musical, però que calia educar-los. No ho vaig fer perquè el meu pare deia que la música era cosa de nenes i no em va deixar estudiar. De manera que tota la vida he seguit sent un desastre i ningú no em deixa cantar.

Això és tot el contrari del que els hi passa a les protagonistes de Xala, va! Càsting d'estrelles, una novel·la juvenil de l'Anna Fité publicada per La Galera. A elles els agrada cantar i les deixen cantar i fins i tot estudien música.

Un grup de noies joves es presenten al càsting que farà el grup musical Xala, va! perquè ha arribat el moment de canviar les cantants. La idea se sembla molt a la del Grup Macedònia on fan canvis generacionals de cantants quan consideren que són prou grans per al públic preadolescent. La Cinta i la Jana són íntimes amigues i s'animen mútuament. En Joël se'n fum perquè només s'interessa per  la música clàssica. Les cantants que deixen el grup volen acabar la temporada amb un concert solidari que no agrada a la gerent. I un altre grup de noies volen recaptar diners per pagar el viatge cap a Barcelona a una mare que viu a l'Àfrica, cas que la seva filla sigui una de les escollides.

A partir d'aquests elements argumentals, l'autora desenvolupa un text de lectura àgil i emocions intenses tot convidant el lector a reflexionar sobre diverses qüestions ja siguin de tipus cultural, ja siguin sobre aspectes concrets de la condició humana.

Pel que fa a l'aspecte cultural, l'Anna Fité introdueix un element de confrontació, que farà que cada lector prengui partit per un o altre personatge fins arribar a un final sorprenent. El debat es centra entre els partidaris de la música clàssica i els partidaris de la música moderna o de la música pop. L'adolescència és propícia al radicalisme en aquest aspecte. Les adolescents enamorades del Justin Bieber no volen saber res d'altres cantants o d'altres músiques. I això no obstant, quan aquestes noies es fan adultes, potser els segueix agradant el Justin, com a mi m'agrada la Janis Joplin, però són capaces d'acceptar que la música és un art sublim i que no importa el gènere, l'estil o l'intèrpret sempre que estigui ben feta i ben interpretada. Una altra cosa, són els gustos o les tendències personals.

Amb el final sorprenent de la novel·la, l'autora li diu als joves lectors que la música, i jo crec que també altres arts, ens pot fer treure el més profund i més pregonament amagat del nostre esperit. La música arriba al centre de l'ànima a través de les mines del cor. Ens ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos i ens fa transcendir.

Pel que fa a l'aspecte que he denominat de la condició humana, em refereixo a la trama de relacions entres els protagonistes. L'amistat de dues noies es posa en perill per l'ambició desmesurada d'una d'elles. Truca a la porta de lector i li demana que consideri si val la pena passar per damunt de tot i fins i tot trair l'amistat per aconseguir els teus desitjos. Aquesta trama és molt emotiva i ens mostra uns personatges molt complets i complexos, com som les persones en la nostra vida quotidiana tot i que no ens adonem fins que ens hem d'enfrontar a fets que ens posen a prova.

La trama principal es completa amb altres trames secundàries que donen pes narratiu al text, com ara les relacions familiars, l'especial complicitat amb els avis, en aquest cas una àvia, l'amor, la solidaritat o els interessos de grup, que adquireixen personalitat pròpia per damunt dels individus que el conformen.

Una novel·la, per tant, molt interessant per als lectors adolescents, que no els deixarà indiferents, i que podran llegir gairebé d'una tirada perquè té un ritme àgil amanit de tant en tant amb pessics d'humor.

Anna Fité Salvans (Sabadell, 1958) És periodista, guionista i autora teatral. Ha escrit guions per a Barri Sèsam, Los Lunnis, Leonart (TVE) i ha participat en documentals i programes de ficció com Nissaga de Poder o El cor de la ciutat (TV3). Ha escrit diferents espectacles per a públic familiar, entre els quals Dodie i els dàlmates (2009) o Zoomwatts, conte musical per a emocionautes (2012), conte musical creat amb el músic Saki Guillem. A partir d'aquest espectacle ha escrit la novel·la Zoomwatts!!!, que ja va per la tercera edició. És autora de les cantates següents: El tren de les cançons (1996), No sé el teu nom (amb música de Toni Xuclà, 1997), El músic eixelebrat (1999), Un rei per a Bretanya (2000) i La mare dels ous! (2009). 


Com a membre de a la Joventut de la Faràndula, va començar escrivint obres de teatre juvenil primerenques (Blancaneus i la reina Vanitosa, 1989; El somni del petit turquesa, 1992). Més endavant, va entrar en contacte amb el Moviment Rialles –avui anomenat Xarxa– i col·laborà amb diferents companyies, com ara la companyia de pallassos La Puça (amb Els cavallers del nas vermell), el grup Xirriquiteula (amb Faules) o el Ballet Alèxia (amb El Màgic Traçapoca i tiro perquè em toca). Amb la Xarxa organitzà durant deu anys la Marató de Contes solidaris, al Teatre Romea i al Teatre Nacional de Catalunya.

Ha estat presidenta del GAC (Guionistes Associats de Catalunya) i és patrona de la Fundació Cavall Fort.


dimarts, 10 de gener de 2017

Joan de la Vega, poeta y editor

Sueño que me busco a través de ti con tu perfil de orilla. Despierto y no te encuentro en mi lugar.

(Inti-Huatana, 2002)


No vencerá la furia en la yugular, sino el hermoso follaje.
Se apagarán los salmos sangrientos con lluvia imberbe.

Por una vez, callarán los dedos del intérprete.

(Ladino, 2006)


Ibones de cuello azul.
Lagunas escarpadas.

¿Mojo mis pies o son mis pies los llamados al tacto helado? ¿Lloran mis dedos o son sus órbitas sólidas las que cubren mis sentidos? ¿Ahogo la sed o revive en mi su textura milenaria? Enroscado en ella, ¿soy su cima o tan sólo una porción de su cuerpo marnético? ¿Podré recorrer su pantalla celeste, su don empañado y anónimo, abrir vias nuevas sobre su manto de musgo azulado?

Aún creo en su proyección de cumbres, en su latir honesto sin oídos. Extraño poso que ha aguardado, paciente, la llegada de unos pasos sin nombre.

Lago que desborda en sus labios el horizonte infinito.

(La montaña efímera, 2011)


(71)
Pace el rebaño.
Remontan la colina,
toda alegría.

(164)
Ráfagas de aire.
Sofocado el invierno
primeras aves.

(232)
Sal de tu jaula
ave efímera y vuela
en mis palabras.

(jisei)
Últimos días.
A pesar del dolor
soles y lunas.

(365 haikus y un jisey, 2012)


no hay luz
más allá de la luz

ni siquiera tierra
tallos destellos

detrás del fuego
un albor de hoces
sin respuesta

(Una luz que viene de fuera, 2012)


SILENCIO
A Carles Duarte

Este silencio

lágrima en fuga
lápiz de fuego

habla la lengua
de las puestas de sol

PÁRAMO

Han enmudecido los años

los pórticos de la noche
restan sellados

te impiden avanzar
descubrirnos dentro y fuera

[quizás un copo de heno
o destello de astros]

así vagas
noche tras noche

negra epifanía de savia

(Y tú, Pirene, 2013)


A-M-A-R-A-N-T-A

aquesta llum malferida a la sala
-mort el rei, república de pàries-
asseguda a la plana dels verbs
riu per extensió de les nafres.

ara parla la pols, el cafè dolç; ara parla l'anís, els llumins
no pas l'àngel immolat dels retorns.

tranquil, home de les al·lucinacions, som
amics poetes, captius, amics d'entreacte.

(Bare nostrum, 2015)


METÀSTASI

Un malson
mai pronuncia
el seu nom

POETARI

En silenci
he vingut
per acaronar
el vostre fum

patum d'escollits
ferum de poetes

(El verd, el roig el negre, 2015)


Vindrà la mort
i ens retornarà els lladrucs...

*
Fes com si res
d'això es tracta

d'allò altre
se n'ocupa l'aiguada

*
Acarono la terra

et llepo la cara

*
Què n'hem de fer
del dolor

dels seus cabells vermellosos
rínxols al replà de casa
atemporals

ara que ja és tard
per a estimbar processons
i netejar-nos les llàgrimes
amb la teva sang

*
Aixeco
entre tu i jo
un mur de versos

gairebé et tinc
a tocar

el record és aquest
finestrol de sauló
que a contrallum
ens abreuja

gairebé a galop
a tocar

(Manat de dol, 2016)

Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) ha publicado las obras Luz de luna (1998), El somni habitat (1999), Les filles del fang (2000), Ladino (2006), que reúne sus libros Intihuatana (Sin lugar a la luz), Ixtab (La soga en el ojo) e Ipalnemoani (Por quien vivo); Trilces Trópicos, Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador (2006), La montaña efímera (2011), 365 haykus y un jisei (2012), Una luz que viene de fuera (2012), Y tú, Pirene (X Premio César Simón de Poesía, 2013), Bare nostrum (2015); El verd, el roig, el negre (2015) i Manat de dol (2016). Algunos de sus poemas han sido incluidos en Campo Abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005 (2005), Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente (2010) y en revistas como Alhucema, Turia, Pidra del Molino, Vulcane, Paralelo Sur, Nayagua, Barcelona review, Kokoro, alba y Letra Internacional. Desde 2004 dirige la editorial La Garúa Libros



diumenge, 25 de desembre de 2016

El globo rojo en la lluvia

De pequeño siempre estaba jugando en la calle porque mi ciudad
aún no era ciudad. Mi casa estaba al pie de una montaña. Delante, había una extensión de huertos que, a derecha e izquierda, se extendían más allá de donde podían alcanzar mis ojos de niño. Y enfrente, el río de agua clara, dócil y de agradable frescor, aunque a veces había bajado furiosa y desbordada. Jugar entre el polvo de la calle o sobre la hojarasca de la arboleda eran los grandes placeres de mi infancia. Cuando llovía, leía cuentos y largos poemas de aventuras, de guerras interminables y de amores imposibles al calor del brasero. Y soñaba despierto.

Nunca salí a jugar bajo la lluvia como Matilda y Clementina en el libro El globo rojo en la lluvia, de Liniers. Ellas esperaban el dia de fiesta para hacer muchas cosas como coger flores, por ejemplo. ¡Ah! y el sábado el desayuno es más bueno que los otros días porque sabe a fiesta. Habían pensado en salir a jugar, pero llovía. Las niñas no se desanimaron por ello. Se pusieron el chubasquero, la botas de goma y ¡empieza la diversión! Escuchar el ruido de la lluvia, que suena como los aplausos. Escuchar el bramido de los truenos, atrapar gotas con la boca, saltar y salpicar, oler la lluvia, contemplar el arcoiris o darle un globo al arcoiris. Aunque, tal vez, no todo sea diversión. Jugar bajo la lluvia tiene consecuencias.

El libro es precioso y muy recomendable en todos los sentidos, tanto en el contenido como en la forma. Es una obra de arte. Los dibujos, realizados con tinta, acuarela y gotas de lluvia, están distribuidos como si fueran cómics, con el formato de novela gráfica para niños. A pesar de la lluvia, que nos haría pensar en un día gris, son dibujos muy luminosos, especialmente porque retrata la ilusión en los rostros infantiles. Por otra parte, no hay ni un solo detalle que quede sin cuidar. Las cubiertas, el lomo y las guardas están diseñados teniendo en cuenta la iconografia del globo rojo que las niñas regalan al arcoiris.

Y aquí enlazo con otra característica, la magia que representan las cosas cotidianas en las niñas, que están descubriendo el mundo, y la poesía que el autor pone en cada gesto, en cada trazo, en cada frase.

La pequeña Clemi está aprendiendo a hablar y repite siempre la última palabra de su hermana, aunque a veces la palabra es muy larga y se queda con el final. Uno de los momentos que más me han gustado es cuando Matilda le dice a su hermana que vaya a buscar sus botas y Clemi le trae un globo y un patito de goma porque quiere jugar. El cuento adquiere su momento culminante cuando las niñas deciden regalarle su globo rojo al arcoiris. Pero entonces Clemi se ha quedado sin su globo de cumpleaños.

El globo rojo en la lluvia fue escogido entre los 10 mejores libros infantiles de 2014 por Parents Magazine y nominado para el Premio Eisner 2014.


Ricardo Liniers Siri vive en Buenos aires con su mujer y sus tres hijas: Matilda y Clementina, que inspiraron esta historia, y Emma, que nació después de que su padre creara el libro. Célebre por su tira "Macanudo", que publica a diario desde hace más de una década en La Nación, Liniers ha visto editadas sus obras en numerosos países, desde Brasil hasta la República Checa. Desde 2011 dirige la editorial Común, especializada en novela gráfica. Como sus hijas, Liniers casi prefiere los días de lluvia a los soleados.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir que m'agradaven les noies


Ja que tothom fa Nadales, no seré menys. L'any 1962 va ser un any fatídic. Al setembre els aiguats van deixar centenars de morts al Vallès Occidental i enormes destrosses per tota la conca del Besòs, i la Nit de Nadal va nevar i nevar i nevar. Jo tenia 9 anys, però encara si tanco els ulls recordo l'aigua baixant amb fúria per les torrenteres i els carrers empinats de Santa Coloma de Gramenet, i el riu desbordat. I recordo el fang, els camions de l'exèrcit, el paisatge desolat de Rubí on vivia bona part de la família. I recordo, també, com si fos ara, el llençol blanc que cobria Barcelona. Havíem anat a Vallvidrera, on també teníem família. Per als nens va ser molt divertit, per als adults va ser un dia d'angoixa i de por.

Aquest poema forma part del llibre Reconstruccions, que veurà la llum el primer trimestre del 2017 gràcies a l'amabilitat d'El Pont del Petroli.

Va ser un dia de Nadal que vaig descobrir
que m’agradaven les noies.
La neu havia cobert les misèries de Barcelona.
La gent havia celebrat la nit màgica com un regal de Déu
que mitigava el dolor amagat
en els silencis de tants anys.
La neu era l’anunci de la bona nova.
Tot era blanc, alegre, infantil.
Els cors de Haendel acaronaven l’aire.
Amb la sorpresa als ulls contemplava el món
com una aparició.
M’havia despertat en un conte de fades.
Els nens ens llençàvem boles blanques
que fèiem esclatar contra els nostres cossos entre rialles.
La vida era aquell moment.
No feia falta res més per ser feliç.
Vaig deixar de jugar per contemplar l’obra majestuosa
de la natura que havia passat la seva mà
per la pell de la ciutat
i havia unificat palaus i barraques amb una altra pell
resplendent, renovadora.
I allà estava ella, de puntetes, agafant unes flors
o unes fulles que penjaven d’un reixat,
oferint al món la nuesa innocent de les seves cames.
I els cors de Haendel van fer que el meu cos es difuminés
vaig veure com una part de mi es desprenia
i feia cercles a la neu agafat de les mans de la noia.
M’he fet vell i encara no he oblidat
aquella imatge poderosa de pell jove,
de múscul suaument dibuixat
que va fer desaparèixer l’univers per un instant etern.
Poc després els pares i els tiets treien la neu del terrat
a palades amb els rostres congestionats
i la por de sempre als ulls de sempre.
En poques hores barris sencers de la capital
i les ciutats de l’entorn s’havien quedat a les fosques.
Les canonades rebentaven.
Centenars d’habitatges humils s’havien ensorrat.
La neu també havia colgat la mort amb el seu llençol,
l’havia dut d’amagat i l’havia ocultat
com un nen trapella.
Els rics baixaven en esquís
pels carrers empinats de la capital.
Els pobres s’empassaven el dolor de ser pobres
perquè “A perro flaco, todo son pulgas”,
com deia el pare.
I jo, aliè a les alegries dels uns
i a les desgràcies dels altres
conservaria per sempre més el record d’unes cames
i del meu cos que es desprenia de mi
transportat per la música en un suau balanceig.